1. Quan es va proclamar la República? Defineix-la.
L’11 de febrer de 1873 es proclamava la Primera República Espanyola, el darrer acte de la Revolució de Setembre i el primer assaig republicà que s’intentava al país un cop que les Corts van decidir sotmetre a votació el model d’Estat a establir en absència d’un monarca. A Catalunya, la totalitat del republicanisme, corrent polític hegemònic des de la Revolució, va pressionar perquè el nou règim s’establís sobre una estructura federal. Però la direcció del Partit Republicà, des de Madrid, va aliar-se amb els monàrquics constitucionals per evitar un reconversió revolucionària que hauria donat la força política real a les ciutats i les regions. És a dir, l’hauria arrencat al poder central.
2. Digues les reformes més importants del Govern provisional de la República.
3. Una vegada aprovada la Constitució, qui va ser el president de la República? I el cap de Govern?
2. Digues les reformes més importants del Govern provisional de la República.
En un context internacional sota els efectes de la crisi del 29 i del triomf del feixisme, a Espanya, la marxa del rei Alfonso XIII després de les eleccions del 12 d'abril, dóna motiu a la formació d'un Govern Provisional presidit per Nieto Alcalá Zamora que convoca eleccions generals a Corts Constituents. Les eleccions de juny donen una majoria als partits d'esquerra. El govern resultant serà presidit per Manuel Azaña (Izquierda Republicana) i tindrà ministres socialistes per vegada primera en la història d'Espanya (entre ells, Largo Caballero), que contínua amb el programa de reformes iniciat pretenent resoldre els problemes heretats de la Restauració contant amb el suport de la petita burgesia i amplis sectors de les classes mitjanes en general, i d'unes esperançades i il·lusionades masses populars, que confien que la República solucionarà tots els seus mals, mentre la burgesia industrial es mantenia a l'expectativa.
La Constitució promulgada al desembre d'aquest mateix any establia que Espanya era una República Democràtica de sufragi universal (s’estableix per primera vegada el vot femení), descentralitzada (el primer Estatut d'Autonomia aprovat serà el de Catalunya, al setembre del 32, per 314 vots afirmatius enfront de 24 negatius després de retallar el projecte de la Generalitat), i laica, el que va suposar, no solament la separació entre Església i Estat, sinó la implantació de l'ensenyament laic estatal, gratuït i obligatòri (es va expulsar a la Companyia de Jesús, que regentava r nombroses institucions docents i es van nacionalitzar els béns de les congregacions religioses), el divorci, el matrimoni civil i l'abolició dels subsidis que s'otorgaven al clergat. El govern de centre-esquerra de la República apostava, doncs, per la via descentralitzadora quant a l'administració de l’Estat, però en el nou intent de consolidar la democràcia liberal burgesa, havia de salvar dos profunds esculls: la conflictivitat social generada per la misèria per una banda important de les masses populars, especialment les camperoles, i les relacions amb l'exèrcit.
La situació econòmica internacional, sota els efectes de la crisi del 29, no va afectar profundament a l'economia espanyola, doncs va sofrir una recessió menor que la dels països industrialitzats, excepte en sectors vinculats a l'exportació-importació, però sí suficient com per a provocar un augment de l'atur, afectat per la tornada dels emigrants espanyols per efecte d'aquella crisi (ja que difícilment van trobar treball). El món financer nacional i internacional va acollir malament a la República, es va registrar una fugida de capitals i la cotització de la pesseta s'hagué de depreciar un 20% durant el primer mes de la República.
La Reforma Agrària (setembre 1932), segons la qual s'expropiarien (amb indemnització) les terres mal explotades, mentre les terres dels Grans d'Espanya quedaven expropiades sense indemnització, totes elles amb la finalitat d'arrendar-les a baix cost als camperols sense terres, va ser, al meu parer, un de les aspectes fonamentals del reformisme republicà, l'èxit o fracàs del qual dependria la consolidació del sistema. L'altra reforma fonamental va ser la reforma militar, que establia la jubilació voluntària anticipada (amb la intenció de retirar als oficials menys proclius a la República) i la creació d'un cos militar fidel a la República: els Guàrdies d'Assalt (gener 1932).
Dèiem que de l'èxit de la política reformista, especialment de la reforma agrària, dependria la consolidació de l'Estat Liberal democràtic. Però, a causa de una creixent oposició tant d'esquerres com, especialment, de dretes, el programa reformista no va ser eficaç. L'oposició de la dreta espanyola a la república democràtica es deu a una sèrie de motius, encara que podríem recordar que eclesiàstics i terratinents espanyols mai s'havien identificat ni amb els ideals republicans ni amb els democràtics i, en tot cas, l'avanç en la democràcia i en el laïcisme que va suposar la Segona República encara va aguditzar més la seva oposició. Així, l'Església espanyola en general i una part important dels catòlics van veure amb profund malestar la reforma religiosa, i les accions anticlericals dels primers mesos del 31 (crema de convents del 11 de maig), davant les quals els van apreciar desídia governamental, no va fer sinó confirmar les seves sospites. Per altra banda, la reforma agrària va rebre immediata resposta per part dels terratinents a través de la presentació de nombrosos recursos judicials contra les expropiacions, per inconstitucionalitat, que van fer molt més lenta l'aplicació de la Reforma. A més, els militars havien abandonat postures progressistes des de la Restauració i s'acostaven cada vegada més a un intervencionisme menyspreador dels mecanismes parlamentaris que la reforma administrativa descentralitzadora, els desordres públics i la reforma militar que pretenia allunyar-los del poder, no van fer sinó acréixer. Finalment, sectors minoritaris d'ideologia feixista s'estaven organitzant al compàs d'aquests esdeveniments, així, a l'octubre de 1931, Ramiro Ledesma i Onésimo van fundar les Juntas Ofensivas Nacional Socialistes –Las JONS (José Antonio Primo de Rivera fundaria la Falange l’octubre de 1933). Però el govern republicà d’Azaña també va veure créixer al llarg dels 2 anys i mig que va estar en el poder (fins a novembre 33) una oposició per part de sectors de l'esquerra espanyola. La recessió econòmica que va dificultar l'engegada de les reformes socials, però, sobretot, la ineficàcia de la reforma agrària que va fer que la situació dels jornalers continués pràcticament igual que abans de la república, va causar una gran decepció enfront de les expectatives dels primers mesos.
I així, les revoltes camperoles, obreres, anarquistes i militars es reprenen:
•5 de gener de 1932, els camperols i la Guàrdia Civil s'enfronten en Arnedo, La Rioja (el succés provocarà la destitució al
cap d'un mes del General de la Guàrdia Civil, José Sanjurjo).
•gener 1932, insurrecció dels miners anarquistes en l'Alt Llobregat.
•10 d'agost 1932 revolta militar del general Sanjurjo.
•8 de gener 1933, aixecament anarquista a nivell nacional (Catalunya, València i Andalusia); l'11, successos de Casas
Viejas.
La Constitució promulgada al desembre d'aquest mateix any establia que Espanya era una República Democràtica de sufragi universal (s’estableix per primera vegada el vot femení), descentralitzada (el primer Estatut d'Autonomia aprovat serà el de Catalunya, al setembre del 32, per 314 vots afirmatius enfront de 24 negatius després de retallar el projecte de la Generalitat), i laica, el que va suposar, no solament la separació entre Església i Estat, sinó la implantació de l'ensenyament laic estatal, gratuït i obligatòri (es va expulsar a la Companyia de Jesús, que regentava r nombroses institucions docents i es van nacionalitzar els béns de les congregacions religioses), el divorci, el matrimoni civil i l'abolició dels subsidis que s'otorgaven al clergat. El govern de centre-esquerra de la República apostava, doncs, per la via descentralitzadora quant a l'administració de l’Estat, però en el nou intent de consolidar la democràcia liberal burgesa, havia de salvar dos profunds esculls: la conflictivitat social generada per la misèria per una banda important de les masses populars, especialment les camperoles, i les relacions amb l'exèrcit.
La situació econòmica internacional, sota els efectes de la crisi del 29, no va afectar profundament a l'economia espanyola, doncs va sofrir una recessió menor que la dels països industrialitzats, excepte en sectors vinculats a l'exportació-importació, però sí suficient com per a provocar un augment de l'atur, afectat per la tornada dels emigrants espanyols per efecte d'aquella crisi (ja que difícilment van trobar treball). El món financer nacional i internacional va acollir malament a la República, es va registrar una fugida de capitals i la cotització de la pesseta s'hagué de depreciar un 20% durant el primer mes de la República.
La Reforma Agrària (setembre 1932), segons la qual s'expropiarien (amb indemnització) les terres mal explotades, mentre les terres dels Grans d'Espanya quedaven expropiades sense indemnització, totes elles amb la finalitat d'arrendar-les a baix cost als camperols sense terres, va ser, al meu parer, un de les aspectes fonamentals del reformisme republicà, l'èxit o fracàs del qual dependria la consolidació del sistema. L'altra reforma fonamental va ser la reforma militar, que establia la jubilació voluntària anticipada (amb la intenció de retirar als oficials menys proclius a la República) i la creació d'un cos militar fidel a la República: els Guàrdies d'Assalt (gener 1932).
Dèiem que de l'èxit de la política reformista, especialment de la reforma agrària, dependria la consolidació de l'Estat Liberal democràtic. Però, a causa de una creixent oposició tant d'esquerres com, especialment, de dretes, el programa reformista no va ser eficaç. L'oposició de la dreta espanyola a la república democràtica es deu a una sèrie de motius, encara que podríem recordar que eclesiàstics i terratinents espanyols mai s'havien identificat ni amb els ideals republicans ni amb els democràtics i, en tot cas, l'avanç en la democràcia i en el laïcisme que va suposar la Segona República encara va aguditzar més la seva oposició. Així, l'Església espanyola en general i una part important dels catòlics van veure amb profund malestar la reforma religiosa, i les accions anticlericals dels primers mesos del 31 (crema de convents del 11 de maig), davant les quals els van apreciar desídia governamental, no va fer sinó confirmar les seves sospites. Per altra banda, la reforma agrària va rebre immediata resposta per part dels terratinents a través de la presentació de nombrosos recursos judicials contra les expropiacions, per inconstitucionalitat, que van fer molt més lenta l'aplicació de la Reforma. A més, els militars havien abandonat postures progressistes des de la Restauració i s'acostaven cada vegada més a un intervencionisme menyspreador dels mecanismes parlamentaris que la reforma administrativa descentralitzadora, els desordres públics i la reforma militar que pretenia allunyar-los del poder, no van fer sinó acréixer. Finalment, sectors minoritaris d'ideologia feixista s'estaven organitzant al compàs d'aquests esdeveniments, així, a l'octubre de 1931, Ramiro Ledesma i Onésimo van fundar les Juntas Ofensivas Nacional Socialistes –Las JONS (José Antonio Primo de Rivera fundaria la Falange l’octubre de 1933). Però el govern republicà d’Azaña també va veure créixer al llarg dels 2 anys i mig que va estar en el poder (fins a novembre 33) una oposició per part de sectors de l'esquerra espanyola. La recessió econòmica que va dificultar l'engegada de les reformes socials, però, sobretot, la ineficàcia de la reforma agrària que va fer que la situació dels jornalers continués pràcticament igual que abans de la república, va causar una gran decepció enfront de les expectatives dels primers mesos.
I així, les revoltes camperoles, obreres, anarquistes i militars es reprenen:
•5 de gener de 1932, els camperols i la Guàrdia Civil s'enfronten en Arnedo, La Rioja (el succés provocarà la destitució al
cap d'un mes del General de la Guàrdia Civil, José Sanjurjo).
•gener 1932, insurrecció dels miners anarquistes en l'Alt Llobregat.
•10 d'agost 1932 revolta militar del general Sanjurjo.
•8 de gener 1933, aixecament anarquista a nivell nacional (Catalunya, València i Andalusia); l'11, successos de Casas
Viejas.
I després de les revoltes anarquistes i l'enfrontament amb la Guàrdia Civil (i, a partir de gener del 32, també amb els Guàrdies d'Assalt) la repressió a força de detencions, tortures i deportacions, “com abans, com sempre” dirien molts cenetistes. Perquè durant aquests mesos van créixer les afiliacions a la CNT i a la UGT i, amb el nous drets i la recessió, van proliferar també les vagues i els conflictes. La postura dels dirigents anarquistes pel que fa al govern i a l'Estat i enfront de l'actuació dels sectors (minoritaris segons diverses fonts) protagonistes de les insurreccions, va dividir als dirigents anarquistes. Els més radicals seran partidaris d'organitzar la revolució contra la República de manera més o menys immediata (pertanyeran a la FAI, com Durruti, Ascaso o García Oliver), mentre altre sector defensarà anar enfortint la lluita sindical esperant el desgast de la república per a, quan les masses populars estiguessin completament decebudes d'ella, prendre el poder (Ángel Pestanya, Peiró), però, fins a llavors, no accelerar la revolució ni l'actuació antirepublicana. També en les files socialistes els esdeveniments van provocar una divisió entre l'ala més radical (Largo Caballero, que va dimitir després de Casas Viejas) i sectors més moderats (Besteiro o Prieto).
Les accions insurreccionals anarquistes van desgastar al govern republicà, però aquestes insurreccions van ser minoritàries, el principal problema va ser que les masses populars, en general, al no veure complertes les expectatives que, segurament d'una manera poc realista, havien posat en els dirigents republicans, van deixar de donar-los suport. Mentre, la dreta està cada vegada millor organitzada. Les eleccions de novembre de 1933 ho van evidenciar perfectament doncs la coalició de centre-dreta les va guanyar, enfront de republicans d'esquerra i socialistes que van presentar candidatures independents. En 1931, les masses cenetistes, contant amb la postura imparcial de l'organització, havien votat a favor de les esquerres; en 1933, la CNT va aconsellar abstenció; un ampli sector de les masses populars, decebudes, es van abstenir. Els historiadors també creuen que el vot que les dones van exercir per primera vegada segurament hagué d'afavorir a la dreta (moltes van obeir les consignes dels seus rectors i estaven preocupades per la qüestió del divorci segons diverses fonts).
La llei constava de cinc articles. En l'article 1r s'enumeraven una llarga sèrie de conductes que es consideraven actes d'agressió a la República entre les quals es trobaven la incitació a resistir o a desobeir les lleis o les disposicions legítimes de l'autoritat (I), la incitació a la indisciplina o a l'antagonisme entre Instituts armats o entre aquests i els organismes civils (II) i la incitació a la comissió d'actes de violència contra persones, coses o propietat, per motius religiosos, polítics o socials (IV). Així mateix es consideraven actes d'agressió a la República la difusió de notícies que puguin infligir el crèdit o pertorbar la pau o l'ordre públic (III), tota acció o expressió que provoqui el menyspreu de les Institucions de l'Estat (V) i l'apologia del règim monàrquic… i l'ús de l'emblema, insígnies o distintius al·lusius (VI). També s'incloïen la tinença il·lícita d'armes de foc o de substàncies explosives prohibides (VII), la suspensió o cessació d'indústries o labors de qualsevol classe, sense justificació bastant (VIII) o les vagues no anunciades amb vuit dies d'anticipació,... les declarades per motius que no es relacionin amb les condicions de treball i les que no se sotmetin a un procediment d'arbitratge o conciliació (IX). Finalment s'incloïa també l'alteració injustificada del preu de les coses (X) i la falta de zel dels funcionaris públics en l'acompliment dels seus serveis (XI). S'incloïen, doncs, conductes indeterminades i actes que són simple exercici de llibertats polítiques
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada