El Naturalismo

El Naturalismo

  1. Busca información sobre el Naturalismo, haz un resumen con la información encontrada.

resumen

El Naturalismo es una corriente fijada por el francés Émile Zola y supone la ampliación del Realismo con los siguientes elementos:
- Materialismo.
- Determinismo.
- Método experimental.
el naturalimo es basado torno a Emile Zola cuyo objetivo era reproducir la realidad con una objetividad perfecta en todos sus aspectos, tanto los más sublimes como los más vulgares.

es un arte de bellesa y de lo feo una ideologia de la cultura romatica,subrrayando la dependencia de hombre en ella y buscando la forma de ber mas alla de un retrato ,es la forma de la vida la que se expresa con sentimiento en ella , Entre los más destacados escritores naturalistas aparte del gran maestro que fue Zola, caben citar a los componentes del "grupo de Medan".

algunos autores es tan contra el naturalismo, por mostrar demasiada crudusas , para ser naturalista no se podia ser naturalista y catolica a la vez .

En españa hubo muy poco presencia del materialismo en canbio en francia el determinismo que sí hubo en el

El Naturalismo francés influyó en:
- las técnicas narrativas y descriptivas.
- la presencia de ciertas realidades, como el reflejo de la miseria moral y material.

  2. Busca información sobre la Regenta de Clarín. Explica la época en qué se escribió, su autor y el contenido de la obra.

La época realista en Europa se inicia con la revolución obrera de 1848. A partir de este momento, los movimientos revolucionarios van adquiriendo cada vez más importancia. En ese mismo año aparece El Manifiesto Comunista de Marx y Engels, que influye en las distintas organizaciones de la clase obrera. Por otra parte, la burguesía consolida su poder y deriva hacia posiciones cada vez más conservadoras, lo cual provoca la aparición de gobiernos de este mismo signo. Buen ejemplo de ello fue el gobierno de Luis Bonaparte (1852-1870).

   1. Fes un resum de l'explicació sobre la Renaixença que tens a conituació. Llavors en fas també un esquema i en penges imatges representatives.
La Renaixença va ser un moviment cultural, es un moviment literari.La Renaixença neix cap la dècada de 1830-1840  Finalment l’any 1891 molts dels principals actors culturals de la Renaixença i altres prohoms destacats de la societat civil catalana es van reunir en un grup polític catalanista anomenat Unió Catalanista.

La Renaixença

La Renaixença va ser un moviment cultural que es produí a la primera meitat del segle XIX al Principat. La renaixença, moviment eminentment literari, s’inscriu en el Romanticisme, corrent cultural i artística imperant a l’Europa post-napoleònica fins a mitjans del segle XIX.

El Romanticisme exaltava valors i ideals tals com la llibertat, la justícia, el gust estètic pels passat medieval (i em menor grau, barroc), l’amor i la recerca de la felicitat. Cal incloure en aquest moviment cultural artistes (músics, poetes, pensadors…) tals com Edgar Allan Poe,  Lord Byron, Victor Hugo, Zorrilla o Bécquer.

A Catalunya aquest moviment cultural i artístic (no pas polític) va tindre una rellevància enorme, ja que fou l’espurna que va engegar la Renaixença catalana.

Capçalera del diari "la Renaixença", editat entre 1870 i 1905.

La Renaixença neix cap la dècada de 1830-1840, coincidint en una època convulsa a Europa, amb moviments nacionalistes que van modificar el mapa polític europeu. Els règims absolutistes van haver d’iniciar reformes aperturistes lliberals (casos del canceller Metternich a l’Imperi Austríac), noves nacions van aparèixer (casos de Bèlgica o Grècia a Europa, o la progressiva independència de les colònies americanes) i la burgesia i classes benestants van apostar per industrialitzar el territori català, que va modernitzar definitivament les seves estructures econòmiques i socials vers un nou règim econòmic.

En aquest context van aparèixer un seguit de pensadors, intel·lectuals ,  filantrops, músics, escriptors, dramaturgs… que apostaven per la recuperació de la llengua catalana com a llengua literària, alhora que s’interessaven en redescobrir el gloriós passat medieval català. En aquest sentit, és cabdal l’obra de poetes com Joaquim Rubió i Ors o Bonaventura Carles Aribau, autor del poema “Oda a la pàtria” (1833), que podríem senyalar com el començament de la Renaixença cultural catalana.

Aribau, autor del poema "Oda a la pàtria".

La corrent artística va arribar també a la societat civil, que va respondre-hi amb la creació d’Ateneus, biblioteques, l’Acadèmia de les Bones Lletres o la reobertura de la Universitat de Barcelona, clausurada per Felip V al 1714. Durant aquest període es ben cert que hi hagué un esforç de pràcticament tota la societat civil per difondre l’escolarització universal, l’alfabetització o el interès per la història, la llengua i cultura catalanes.

Aquesta efervescència social i cultural cristal·litzà en la recuperació dels Jocs Florals, un concurs literari recuperat del passat medieval català, i que aviat esdevingué un dels pilars bàsics sobre els que es va articular la Renaixença.

Als Jocs Florals van participar-hi autors cabdals de la cultura catalana, com ara en Mossèn Verdaguer i el seu poema L’Atlàntida o Àngel Guimerà (autor d’obres teatrals tan importants com Terra Baixa o Mar i cel).

Àngel Guimerà, un dels màxims exponents de la Renaixença.

L’èxit social de la Renaixença és que va saber generar un sentiment popular de recuperació de la cultura catalana, no només entre les classes benestants, si no que aquesta realitat esdevingué interclassista. En aquest sentit, cal destacar la tasca de filantrops com Anselm Clavé i els seus cors corals, o la creació d’institucions com l’Ateneu Català Obrer, entitat dedicada a la universalització de l’educació i l’alfabetització, alhora que esdevingué un difusor del catalanisme popular.

Els anys de la Renaixença van ser anys convulsos i inestables en matèria política a l’estat espanyol (el regnat d’Isabel II, guerres carlines, “pronunciamientos” de militars com Narváez o O’Donnell…), cosa que va impossibilitar la creació d’una proposta política en clau catalana.

Amb l’arribada d’una nova tendència artística i cultural decimonònica com fou el Realisme, cap la dècada de 1870-80, podem considerar acabada l’etapa de la Renaixença cultural catalana. Malgrat que el gust estètic renaixentista havia conclòs, l’herència i l’empremta del moviment es va deixar sentir enormement en la nova fornada d’autors literaris catalans com ara Narcís Oller ( autor d’obres com La Bogeria o La febre d’or), o de Milà i Fontanals, qui va estudiar l’origen del català i el va classificar com una llengua pròpia, dialecte del llatí (fins aleshores, molts lingüistes francesos havien catalogat al català com un dialecte del occità, una llengua extraordinàriament similar a la nostre).

En matèria política, la Renaixença va servir com una mena de trampolí o de plataforma per la generació d’un discurs propi, catalanista, interclassista i integrador, encapçalat per Valentí Almirall, qui al 1889 va publicar Lo Catalanisme, obra cabdal pel desenvolupament del catalanisme polític.

Valentí Almirall, pare del catalanisme polític.

Finalment l’any 1891 molts dels principals actors culturals de la Renaixença i altres prohoms destacats de la societat civil catalana es van reunir en un grup polític catalanista anomenat Unió Catalanista. Entre aquells membres fundadors cal destacar-hi personatges com ara l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner, l’advocat Enric Prat de la Riba o l’escriptor Àngel Guimerà. La principal tasca d’Unió Catalanista fou la redacció de les Bases de Manresa l’any 1892, una mena d’avantprojecte d’autonomia per Catalunya. Amb els anys l’empenta d’Unió Catalanista, el primer partit polític català modern, va perdre pistonada i els sectors conservadors s’escindiren en la Lliga Regionalista (1901) i els sectors més progressistes i independentistes van ser l’embrió d’Estat Català (1922), el partit fundat per Francesc Macià.

L'au fènix que reneix de les seves cendres, símbol de la Renaixença.

COMENTARI DEL POEMA

                                          COMENTARI DEL POEMA

 

                            1. Resumeix en una paraula el significat del poema.

                                                           amor

                             2. Resumeix en una frase el significat del poema.

l'amor de una mare cap al seu fill

                             3. Què és el que demana aquesta mare?

Que su hijo muera viejo

                            4. Quin tipus d'amor d'escriu?

amor optimista 

                            5. Què significa per a tu la teva mare? una persona que me va tenir 

Sabries descriure el sentiment? si frio

 

                         

                                                             AMOR DE MADRE

No necesito un hijo que me quiera,

ni que sea feliz, ni hermoso,

ni que triunfe y me sonría,

ni un hijo que me cuide,

me proteja, me tutele.

Necesito, simplemente,

un hijo que me sobreviva

y al que poder amar hasta el final.

Si me faltara,

¿qué haría yo con tanto amor

como me crece para él

cada mañana?

Ciències socials T5

Ciències socials T5

1. Cerca informació sobre la industrialització  i la societat en l'Espanya del segle XIX. Penges al teu blog un text que parli sobre aquest tema i en fas un resum.En l’Espanya del segle XIX, les transformacions econòmiques no van ser tan intenses com a d’altres països europeus com ara Gran Bretanya o Alemanya. Això va ser motivat per diversos factors com, per exemple, l’escassetat de matèries primeres, les males comunicacions, la manca d’un mercat per als productes (tant per la pobresa de la població com per la pèrdua de bona part de l’Imperi colonial) i la falta d’inversions. Per això, moltes vegades van ser empreses estrangeres les que més van invertir en la creació de fàbriques, bancs i infraestructures.

Les primeres indústries modernes van localitzar-se en zones molt concretes de l’Estat, i les més destacades van ser la tèxtil catalana i les siderúrgiques del País Basc, Astúries i Andalusia.  Paral·lelament, es van fundar les primeres institucions financeres, com ara els bancs moderns i la borsa de Madrid.

La siderúrgia. Les primeres indústries siderúrgiques van crear-se a Màlaga i Astúries per la proximitat de les mines de ferro i carbó en aquests punts de la geografia espanyola. Tot i això, aquestes indústries mai van acabar de consolidar-se a causa dels elevats costos de transport del carbó asturià i de l’escassa capacitat calorífica que representava aquest mineral. D’aquesta manera, a partir de la dècada de 1850, les siderúrgiques establertes a Astúries i Andalusia ja no van poder competir amb les basques.

Costos de producció del ferro (1864-1865):

La Concepción (Màlaga)		La Felguera (Astúries)
Carbó vegetal	481,72 rals/tona	Carbó vegetal	127,3 rals/tona
Minerals	84,48 rals/tona	Minerals	140,84 rals/tona
Calcària i pissarra	2,16 rals/tona	Calcària i pissarra	18,88 rals/tona
Mà d’obra	26,72 rals/tona	Mà d’obra	22,17 rals/tona
Altres	38,44 rals/tona	Altres	39,72 rals/tona
TOTAL	633,52 rals/tona	TOTAL	348,91 rals/tona

A Biscaia sí que es va desenvolupar una indústria siderúrgica potent. Les raons del seu èxit les trobem en la consolidació de l’articulació d’un eix comercial, pel qual s’exportava ferro a Anglaterra a canvi de la importació de carbó gal·lès; en l’augment de la mecanització agrícola i tèxtil; i per l’aparició de noves indústries de construcció mecàniques, com ara el ferrocarril. A partir del desenvolupament de la indústria siderúrgica, l’economia basca va diversificar-se amb la creació d’importants empreses de construcció mecànica i naval. A més, al País Basc va desenvolupar-se un important sector bancari (Banc de Bilbao, Banc de Biscaia) que va donar suport financer a la industrialització.

La mineria. El subsòl espanyol és ric en jaciments miners i la seva explotació massiva va començar arran de l’aprovació de la nova legislació de mines de 1868. Així, l’explotació dels jaciments de plom (Linares, La Carolina), coure (Riotinto), mercuri (Almadén) i zinc (Reocín) van ser importants en el procés d’industrialització espanyol. Ara bé, per recaptar fons i pal·liar el deute de la hisenda espanyola, l’explotació d’un bon nombre d’aquests jaciments va ser concedida a companyies estrangeres, sobretot franceses i angleses. A més, una part important del mineral que s’extreia s’exportava a Europa, on la demanda d’aquesta matèria primera era més elevada que a Espanya.

Les dues activitats mineres més importants d’aquest període estaven relacionades amb el carbó i el ferro. Els jaciments carbonífers més importants estaven a Astúries, però el carbó que s’extreia era de baixa qualitat i no va poder resistir la competència del carbó gal·lès, caloríficament molt més poderós. D’altra banda, les mines de ferro eren a Biscaia, i per la seva manca de fòsfor presentava una gran qualitat per a ser utilitzat en la fabricació d’acer. La poca demanda interior va comportar que la immensa majoria de la producció de ferro es dediqués a l’exportació. Això sí, l’augment de les importacions va fer que Espanya esdevingués el principal subministrador de mineral de ferro a Europa.

El ferrocarril. Un dels grans impulsors del procés d’industrialització espanyol va ser la construcció de la xarxa ferroviària. Malgrat les iniciatives anteriors, la construcció d’una gran xarxa de ferrocarrils va haver d’esperar a que s’aprovés la Llei General de Ferrocarrils, el juny de 1855. Després de l’aprovació d’aquesta llei, entre el 1856 i el 1866 es van fabricar a l’Estat més de mil quilòmetres de via per any, una etapa d’intensa construcció que, amb la interrupció per la crisi de 1866, va allargar-se fins a les primeres dècades del segle XX.

La necessitat de construir amb rapidesa la xarxa ferroviària, especialment amb l’objectiu d’estimular el comerç interior, va fer que la majoria de materials per construir-la fossin importats de l’estranger sense l’aplicació d’aranzels. Aquest fet va representar una important ocasió que va ser desaprofitada per la siderúrgia espanyola, que no es va poder beneficiar de l’augment de la demanda que suposava la construcció del ferrocarril.

La xarxa ferroviària que va articular-se en aquest període tenia una estructura radial amb centre a Madrid i l’ample entre carrils era més gran que a la resta d’Europa, fet que va dificultar els intercanvis amb la resta del continent ja que obligava a transbordar les mercaderies a la frontera, amb les conseqüències d’un increment dels costos i una pèrdua de temps considerable.

Els nous sectors industrials. A finals del segle XIX la indústria espanyola va consolidar-se i també van desenvolupar-se nous sectors: l’electricitat, que es va utilitzar per a la il·luminació dels carrers de les grans ciutats, les fàbriques i els espais públics i com a font d’energia per a la indústria; el petroli, que va permetre la difusió de l’automòbil (Hispano Suïssa, 1904); i la indústria química, amb la fabricació d’adobs, pintures, medicaments i explosius, entre d’altres productes.

Els problemes de la industrialització espanyola. Durant el darrer terç del segle XIX, la indústria va escampar-se per més zones del territori. Així, Madrid va esdevenir la tercera regió industrial del país, per darrere de Catalunya i el País Basc, com a conseqüència de que moltes empreses, tant espanyoles com estrangeres, van instal·lar-s’hi i del seu creixement demogràfic que va estimular la demanda de béns de consum.

Però la indústria espanyola tenia dos problemes molt greus per al seu desenvolupament. En primer lloc, era un sector econòmic poc competitiu, per això l’Estat gravava amb uns alts impostos els productes estrangers com a únic recurs per aconseguir encarir-ne el preu i que la població comprés els productes nacionals a un preu més barat. En segon lloc, tot i l’expansió de la industrialització, els sectors moderns es concentraven en molt poques zones del territori (fonamentalment Catalunya i les províncies basques), mentre que la resta de l’Estat continuava molt endarrerida i persistien desequilibris profunds en la distribució regional de la riquesa.

El Petit Príncep

El Petit Príncep

Aquí teniu un fragment del llibre El petit príncep. Esper que vos agradi i vos faci meditar. Reflexionar sobre el que és realment important en aquesta vida i adonar-nos de si ho tenim oblidat. Després el podeu incorporar al vostre blog amb un comentari personal com a introducció. Aquest llibre no vos el podeu perdre! També cerca informació sobre el seu autor i sobre el llibre mateix.

El Petit Príncep i la Guineu.

“Hola, bon dia -digué la guineu.

- Qui ets? -digué el petit príncep-; ets força bonica.

- Sóc una guineu -digué la guineu.

- Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist…

- No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.

- Ah! Perdona -va fer el petit príncep.

Però després d’una reflexió, afegí:

- Què vol dir “domesticar”?

- És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir “crear lligams”.

- Crear lligams?

- Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.

(…)

-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s’assemblen i tots els homes s’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. Els teus me’n faran sortir, com una música. I després, mira! veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden a res. Què n’és de trist això. Però els teus cabells són color d’or. Serà meravellós quan m’hauràs domesticat. El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. M’agradarà la remor del vent entre el blat…

La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:

- Si em vols fer el favor… domestica’m! -digué.

- Prou voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.

- Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m.

- Què s’ha de fer? -digué el petit príncep.

- S’ha de ser molt pacient. Primer t’asseuràs una mica de lluny de mi, sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop…

El petit príncep va tornar l’endemà.

- Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat!! Però si véns a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor…

És així com el petit príncep domesticà la guineu. Quan fou hora de marxar:

- Tinc ganes de plorar!… -digué la guineu.

- Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués…

- És clar que sí -digué la guineu.

- Però te tocarà plorar!

- I força -digué la guineu.

- Així no hi has guanyat res!

- Sí que hi he guanyat -digué la guineu-, per allò del blat.

(…)

- Adéu -digué.

- Adéu -digué la guineu-. Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.

- És el temps perdut amb alguna cosa el que la fa important. Els homes han oblidat aquesta veritat -digué la guineu-. Però tu no ho oblidis. Et fas responsable per sempre més del que tu has domesticat”.

Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep.

Aquest text me recorda a quan vaig fer la obra de teatre me pareix un text curt pero molt expresiu

25 de novembre, dia contra la violència de gènere

25 de novembre, dia contra la violència de gènere

   Avui,25 de novembre, se celebra el dia contra la violència de gènere. Cerca informació sobre per què es va triar aquest dia i textos que parlin d'això, amb imatges. Per acabar, exposa la teva opinió personal sobre el tema.

El 25 de novembre va ser declarat dia internacional contra la violència de gènere el juliol de 1981, en el context del primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe celebrat a Bogotà (Colòmbia). En aquesta trobada les dones van denunciar la violència de gènere en l'àmbit domèstic i la violació i l'assetjament sexual en l'àmbit dels governs, incloent-hi la tortura i els abusos que patien moltes presoneres polítiques. 

Es va escollir aquest dia per commemorar el violent assassinat de les germanes Minerva, Patria i Maria Teresa Mirabal, tres activistes polítiques, el 25 de novembre de 1960 mentre anaven a Puerto Plata a visitar els seus marits empresonats, a mans de la policia secreta del dictador Rafael Trujillo a la República Dominicana. Els seus cadàvers destrossats van aparèixer al fons d'un barranc. Adela (Dedé) Miraval és l’única germana que va sobreviure, i va morir el 2014 a Bèlgica als 88 anys. Per al moviment popular i feminista de la República Dominicana, històricament, aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència. El 1999, l'ONU va donar caràcter oficial a aquesta data.

Redacció

Redacció

 
         Fes una redacció de 20 línies sobre un d'aquests temes:

          1.Explotació infantil.

          2. El paper de la dona al món laboral al llarg dels temps

Les majors o menors llibertats i drets que gaudien les dones en les diferents civilitzacions de l'antiguitat estaven sempre supeditades a l'autoritat de l'home, ja fos el marit, el pare o fins i tot el germà. La situació social i familiar de la dona es basava en dues premisses, la fidelitat al marit i una fecunda descendència: una dona estèril era menyspreada i podia ser repudiada pel marit, mentre que una dona infidel solia ser condemnada a mort. Per exemple, a la Bíblia, que en molts aspectes reflecteix també els costums de les altres cultures d'aquella època i zona geogràfica, s'esmenta la lapidació per a la dona adúltera. En canvi, l'adulteri de l'home només es penalitzava quan es cometia amb una dona casada, i en aquest cas no es castigava l'adulteri en si, sinó la violació del dret de possessió i exclusivitat del marit: la dona era considerada "una propietat" del marit; una concepció característica d'aquelles societats i que més tard arribarà a la seva concreció jurídica en la figura romana de la "patria potestas", exercida pel "pater familias".

L'activitat de les dones estava limitada a la llar, no tenien cap protagonisme en la vida pública. A Grècia, el cas de Hiparquia (ca. 340-300 aC) és una excepció. Pertanyia a l'escola cínica, va ser una de les primeres dones filòsofes. En una ocasió Teodor l'Ateu li va preguntar que per què no es dedicava a les tasques pròpies del seu sexe, a filar i a teixir, i va respondre que li semblava una pèrdua de temps, ja que preferia dedicar la seva vida a l'estudi.

Segles més tard, un altre cas excepcional és el de Hipàtia d'Alexandria (370-415). Filla del matemàtic i astrònom Teó d'Alexandria, aquest li va transmetre els seus coneixements i la seva passió per la recerca d'allò desconegut, una cosa veritablement insòlita en aquell temps sent ella una dona. Hipàtia no era cristiana, i en un ambient de creixent hostilitat cap al paganisme, acusada de fetillera i de bruixa pagana, finalment va morir de forma brutal, torturada i esquarterada, amb un acarnissament només comprensible per la seva gosadia d'haver-se convertit en una dona il·lustrada i científica.

Durant l'Antiguitat, per una dona dedicar-se a la filosofia o a la ciència representava una proesa, i per tant és explicable que aquests casos fossin aïllats. Però també cal tenir en compte, com afirma Umberto Eco, que "No és que no hagin existit dones filòsofes. És que els filòsofs han preferit oblidar-les". La misogínia de les societats no només veia amb mals ulls que la dona tingués altres ocupacions que no fossin les de la llar, sinó que a més no tenien el menor interès en que quedés constància de les seves aportacions al món del coneixement i de la cultura (raó per la qual en molts casos, llavors i al llarg de tota la història, van ser els seus marits o altres homes del seu entorn els que es van apropiar de les seves creacions).

Si ens situem a la Península Itàlica, la Història de Roma s'inicia per la dona sota la concepció arcaica dominant en aquells temps, amb la negació qualsevol autonomia, estant del tot sotmesa al pater familias; la Llei de les Dotze Taules (450 aC), vigent durant segles, reconeixia al pater familias la "vitae necisque potestas" (el poder de la vida i de la mort, sobre els seus fills, la seva esposa, i els seus esclaus). Lentament, la situació de la dona a Roma anirà evolucionant, esgarrapant esferes d'autonomia i llibertat, fins a arribar, durant els primers segles de la nova era, a unes prerrogatives desconegudes fins aleshores.

L'any 195 aC, l'oposició a la Llei Oppia, promulgada el 215 aC amb l'objectiu de limitar el luxe en l'aspecte de les dones (en la mesura que no encaixava amb la imatge de la "matrona" ideal sotmesa al pater familias) és potser el primer moment històric en el qual les dones s'organitzen en contra del poder masculí dominant. És un fet especialment rellevant (més que pel contingut en si de la reivindicació) en tant que actitud col·lectiva per part de les dones d'activa oposició i reivindicació. Derogada finalment la llei a causa de les protestes de les dones, la importància de la seva derogació es va posar de manifest per la controvèrsia i la incomoditat que es va produir en el Senat durant els debats: