Comentari poema i mitologia

Comentari poema i mitologia

DONA D'AIGUA

Es pentinava, 

entre grans parets rocoses,

la seva llarga cabellera, 

cantant, 

i respirava l'oxigen de la nit.

Havia sortit,

a la superfície,

per sentir la suavitat de l'aire 

i admirar els raigs de la lluna

(que contemplava).

Era una dona d'aigua, 

de fum,

amb bellesa temptadora:

si t'atrapava la seva mirada

et converties en una pedra.

El seu regne eren les profunditats 

de les aigües vidrioses

que brollaven de les fonts ufanes

(gran espectacle aquàtic).

La seva bellesa era un parany,

de fet, 

tota bellesa ho pot ser. 

Les pedres que trobeu vora 

estanys, 

llacs

o salts d'aigua,

són temptacions de qui no va poder 

resistir-se a l'encanteri 

d'una sinuosa dona d'aigua,

de fum.

Antònia Lladonet

1. Cerca informació sobre les dones d'aigua.

  Una vegada, temps era temps, a Can Prat hi havia un amo poderós que governava amb intel.ligència terres, espessoralls i ramats. Tothom és sabedor, per aquella contrada del Montseny, que Can Prat és una casa antiga que té més de cinc-centes quarteres de bosc i cent noranta de terra campa i prats frescals. En aquella època, a més, li feien censos de domini dotze masos petits i arreu de la muntanya, posseïa altres set masoveries que habitaven bona gent pagesa.

2. Penja una llegenda sobre les dones d'aigua.

 

Temps era temps, quan pels cims del Montnegre galopaven els centaures, faunes i sàtirs, on tenien les seves coves i feien l'amor amb orèades, dríades i nimfes, sota la frondositat dels arbres i vora les fonts i rierols, compartint la divinitat de la muntanya, encara teníem a Sant Iscle un punt per recordar aquell misteri que generació rere generació se'ns ha anat explicant.

A uns 3 Km de la plaça del poble, en direcció nord-oest, camí de Vallgorguina, vorejant un rierol, al sot de can Maresme, però propietat de ca l'Oller, s'hi troba un paratge fins fa pocs anys únic, on l'aigua havia format un gorg i una caverna que,  juntament amb la frondositat del terreny i l'espessa vegetació, li donaven un aspecte esotèric.  En ple dia tan sols algun petit raig de sol aconseguia filtrar-se entre tanta penombra i el lloc esdevenia encisador. Allà es deia que hi vivien les nostres dones d'aigua, les nimfes de bellesa indescriptible que a les nits de clar de lluna rentaven la seva etèria roba, estenent-la sobre l'herba tot cantant suau i dansant subtilment.

També temps era temps en què valents pastors, tenint cura dels ramats, passaven dies i nits per boscúries i valls i sabien de tots els recers de la muntanya. Un d’aquests pastors, jove i fornit, que descansava una nit vora la fresca de la riera, va  despertar de sobte, atret per unes veus dolcíssimes, i embadalit s'hi va anar acostant a poc a poc i sense fer fressa, fins a espiar un espectacle mai vist. Astorat i quiet contemplava la dansa d'unes dones bellíssimes, de cames i peus nus, de llargues cabelleres i embolcallades d'eteris vels que agitaven voluptuosament al compàs d'una música estranya i encisadora.

D'entre totes, se sentí pertorbat per una d'elles, que el descobrí en el seu amagatall, però sense trair-lo va continuar la seva dansa encara més exultant. Aquella nit llarga i curta alhora va neguitejar el pastor, que sols pensava en allò que creia un somni i no deixava de rondar pel mateix indret.

Al següent pleniluni tornà a sentir les harmonioses veus i tornà a veure la causa del seu encís. Cor-robat, sols tenia ulls per a ella. La dona evolucionava apropant-se al galant, fins que, com una alenada, acabaren fugint pel bosc, materialitzant el seu amor.

La goja va esperar un fill que havia de parir com engendrat per mortal, però arribat el moment les nimfes no tenien coneixements per ajudar la seva companya. Cridaven desesperades pel voltant del gorg, quan s'escaigué passar pel camí, sobre la fondalada, una velleta que vivia a can Patiràs, la casa més propera, i que bonament atengué els precs d'aquelles exòtiques dones.

Baixà a la riera i una d'elles tocà l'aigua amb una vareta. El gorg s'obrí per donar pas al seguici. Allà sota tot era llum: com si alhora haguessin sortit el sol, la lluna i tots els estels.

La dona de Can Patiràs va ajudar la jove goja a infantar, i les companyes agraïdes obsequiaren la providencial llevadora omplint-li el davantal amb quelcom que l'encuriosí, ja que precisament li posaren la condició de no mirar-ho fins arribar a casa.

Des de la sortida de l'aigua, sense mullar-se, fins a trobar altra vegada el seu camí, la dona es palpava la faldada preguntant-se mil vegades què hi podia haver. La curiositat va guanyar i el desencís la colpí: era segó. 

 S'ho va prendre com una befa i el llençà d'aquí enllà, perquè a casa en sobrava, i barbotejant seguí el camí indignada. Quan hi va arribar, la família es meravellà del davantal de l'àvia, ja que totes les arruguetes i pleguets on hi quedaren restes de segó, s'havien convertit en or puríssim. Enfollida tornà enrere per collir el que havia llençat i res va trobar-hi. A trompassades baixà a la riera, i es llençà a l'aigua desesperada, on va ésser engolida en càstig a la seva curiositat. Una altra tradició fa acabar la llegenda assegurant que can Patiràs sempre mes va ésser casa de bones anyades.

El jove pastor que va atemptar contra les divinitats boscanes va ésser condemnat a vagarejar per les muntanyes del Montnegre per sempre més; i per sempre més, en les nits de lluna plena, diu que s'escolten els planys tristos del jove enamorat buscant l'estimada, mentre vora el rierol crida la dona ofegada en la seva cobdícia.

3. Explica, estrofa per estrofa, el contingut d'aquest poema.

 Es una dona d'aigua que es pantina la seva llarga melena i mentre respira l'aire de la nit.
Despres va sortir defora per contemplar la lluna i sentir  l'aire.
Ella era una dona d'aigua i quan la mires als ulls et converteixes en pedra i es hermosa.
El seu regne esta a les profunditats de les fonts ufanes.
Es molt bella.

4. Per què eren perilloses?

5. Què passa amb les pedres que estan vora llacs?